Alzira L'Alcúdia

Per a què negar-ho? No estem bé. En el dissabte més gèlid de l'hivern, amb alertes insistents sobre l'arribada d'un front siberià (que els haurem fet nosaltres als russos?) bombardejant-nos en tots els telediaris durant tota la setmana, podríem haver estat en uniforme de pijama davall d'un nòrdic al llitet o embolicats en mantes al sofà amb l'estufa a tota potència, però no. Hauria sigut de sentit comú, evitant així possibles hipotèrmies per les temperatures polars enmig de les muntanyes de la Serrania, però no; en la penya no ens guiem per aquest sobrevalorat concepte, seguim un instint irracional anterior a la història que ens impulsa a buscar experiències de les quals no estem segurs d'eixir-ne indemnes. Els cuquets busquem reptes que superen els que ja hem viscut, i sens dubte, la jornada d'Higueruelas d'aquest any, quedarà entre les més èpiques. Menys mal que no estem bé.

[ Llegir més...]

Per a què negar-ho? No estem bé. En el dissabte més gèlid de l'hivern, amb alertes insistents sobre l'arribada d'un front siberià (que els haurem fet nosaltres als russos?) bombardejant-nos en tots els telediaris durant tota la setmana, podríem haver estat en uniforme de pijama davall d'un nòrdic al llitet o embolicats en mantes al sofà amb l'estufa a tota potència, però no. Hauria sigut de sentit comú, evitant així possibles hipotèrmies per les temperatures polars enmig de les muntanyes de la Serrania, però no; en la penya no ens guiem per aquest sobrevalorat concepte, seguim un instint irracional anterior a la història que ens impulsa a buscar experiències de les quals no estem segurs d'eixir-ne indemnes. Els cuquets busquem reptes que superen els que ja hem viscut, i sens dubte, la jornada d'Higueruelas d'aquest any, quedarà entre les més èpiques. Menys mal que no estem bé.

Juanma, l'organitzador de la ruta, estava lesionat, però malgrat això vingué per fer-nos companyia, anant de poble en poble del circuit amb el seu cotxe. Al principi de l'etapa, la pregunta més comuna era: - De veritat, açò és Necessari?, i la resposta unànime i ferma era: -Si. Completàrem el viatge cap a l'interior de València, inquiets, per si el fred que faria a l'inici de l'etapa seria tan insuportable com s'anunciava als mitjans de comunicació i se'ns caurien els dits i les orelles a terra en arribar per l'extrema congelació. Desmuntàrem les màquines i començàrem a ficar-nos roba al damunt, tota la que teníem: dos parells de guants, windstopers per al cap, samarretes interiors apelfades, jaquetes ben grosses, malles per a les cames, bragues per a la cara, impermeables, calcetins d'esquí, peücs de neoprè... Al bar on ens férem un cafenet abans d'eixir, els vilatans ens miraven amb incredulitat, però nosaltres, confiats i optimistes, començàrem a rodar per eixir del poble, com no, cap amunt.

Ja en les costeres inicials aparegueren els primers problemes amb la mecànica, arreglats a la perfecció gràcies a l'habilitat de David. Vingué la primera baixada per senda a la que seguí una suau pujada per pista. La gelor no ens afectava, tot i que vèiem els seus efectes a banda i banda del camí, on qualsevol massa d'aigua estava congelada, però altra cosa fou el vent. En arribar a la part final de la pujada, a un clar ocasionat per un tallafoc, un autèntic vendaval ens colpejà de sobte. Les ràfegues violentes ens feien parar en sec o ens desviaven de la nostra trajectòria com si fórem titelles, la força de la natura ens feia sentir totalment insignificants. Férem una altra sendeta de baixada i de nou una pujada que creuava la carretera. Alberto punxà la roda, però seguí avant... i per desgràcia, al poc trencà la patilla del canvi i hagué de tornar enrere per a que Juanma el carregara, quina sort que havia vingut! Quan anàvem a arribar al lloc on havíem d'esmorzar, ens trobàrem una bassa d'aigua amb quatre dits de gel a la superfície, sobre la qual ens tombàrem i lliscàrem com si fórem xiquets. Inevitablement, una força superior a nosaltres féu que començàrem a tirar pedres per veure si la trencàvem, Lucas aconseguí fer-li un badall amb un cudol considerable.

Arribàrem a Osset, el poblet on Abarca (després de cridar a tots els telèfons que hi ha a la guia) aconseguí aparaular un bar per esmorzar. Totalment buit de gent, com una ciutat fantasma, els germans que el regien afirmaven que, per la nit, les temperatures en la zona havien arribat als -12ºC. Toni (el de Guadassuar) i Paco (que si els ciclistes estan fets d'una altra pasta, ell ho està de pasta superior) foren els primers en arribar i ens contaven que al principi feia més fred a dintre que a fora del local però, a poc a poc, entràrem en calor, traguérem els entrepans que ens havíem portat de casa i els amos ens proveïren de cacau, olives i vi. L'esmorzar fou molt animat, amb els imprescindibles carajillos i colpets per acabar. A l'eixida ens ficàrem al Sol com uns sarvatxos per agafar una mica de calentor i per fi abandonàrem el poble pel Calvari, preludi del que més avant tindríem. Cap a la meitat de la pujada, de nou el vent ens castigà sense pietat, amb galtades de més de 90 Km/h, que ens tallava com ganivets la part del rostre que teníem al descobert i ens punxava els timpans amb el seu agulló invisible. Quan el teníem de cara era impossible anar damunt de la bici, en el tram on colpia amb més virulència a Toni (el de València) inclús li costava caminar; i quan el teníem de cul, podíem pujar amb el plat gran.

Planejàrem fins arribar al següent poble on ens aixoplugàrem on poguérem, encara menyspreats pels bufits d'Èol i continuàrem primer cap avall (frenats literalment per les ventades) i després cap amunt amb un vent infernal rient-se de nosaltres a cada instant, fins i tot el dur entre durs, Miguel, s'havia de ficar la bicicleta com a barricada per protegir-se'n. Férem una trialera i una baixada per pista des d'on poguérem contemplar l'espectacular vista d'una cascada totalment congelada. Arribant a la següent població, Andilla, transitàrem per una senda emmarcada per vessants de muntanyes a ambdós costats, cobertes d'un mantell de brossa de llargs talls que ballava al so del vent i que, per l'estranya llum hivernal, tenia un to cendrós, i també esguitades de pins ací i allà que semblaven tindre agulles argentades per fulles. Abans d'entrar al poble, Carlos, que en la pujada anterior començà a defallir davant de la duresa del recorregut, ocupà l'altre seient lliure al cotxe de Juanma i, ja al nucli urbà, mentre es reparava una nova avaria, Paco i Toni, que havien arribat més prompte, ens contaven que havien fet turisme i altres s'entretenien per no acabar de gelar-se.

A l'eixida del poble, un pontet i una creueta, eren quasi les 15h de la vesprada i ens quedava un últim esforç abans de tancar el cercle de l'etapa, una ascensió per pista (que casualment també s'iniciava al Calvari) en la que hauríem de lluitar encara contra l'aire que, paradoxalment, no feia girar els gegantescos molins que coronaven la muntanya. Se'ns va fer llarga, però en aplegar dalt de tot poguérem gaudir de l'última senda que ens havia preparat Juanma com un regal per haver suportat els cruels elements durant tot el dia. Estava plena de tobogans que es podien pujar amb la simple inèrcia de la baixada i revoltes que es feien fàcilment dirigint amb habilitat el manillar, tot un plaer com a plat final. Una vegada finalitzada, només calia deixar-se caure per la carretera fins a Higueruelas. Anàvem prou de pressa i, en un descuit, Abarca anà a parar a terra, afortunadament sense fer-se molt de mal, desequilibrat al ser colpejat per l'incòmode fuet del vent que ens acompanyà fidelment fins arribar als cotxes.

Al bar, vora les 17h de la vesprada, l'ama ens havia preparat una sopeta calenteta (que fou d'agrair) i el dinar-berenar transcorregué entre entusiastes i jovials comentaris de les incidències de l'aventura que havíem viscut. El fred atmosfèric havia sigut vençut pel calor de l'amistat.

by pAit0M@kA

[ Reduir... ]

La cita era a les 8:30h, per l'horari d'hivern. A poc a poc, el cantó del Toni s'anava poblant de ciclistes preparats per afrontar una nova etapa pels voltants de l'Alcúdia. Els primers que feren acte de presència (i també els primers en eixir) foren Julio, Loren i Calafat que, per compromisos socials, farien una ruta més curta que la oficial per arribar més d'hora a casa. Altre que es presentà, però de paisà, fou Doménech, que partí a quatre rodes en lloc d'a dos. Fetes les salutacions, amb baixa temperatura, però ben abrigats i prenent possessió dels solitaris carrers de la vil·la, seguírem amb una fe absoluta al capità Buades en busca de fortes emocions.

[ Llegir més...]

La cita era a les 8:30h, per l'horari d'hivern. A poc a poc, el cantó del Toni s'anava poblant de ciclistes preparats per afrontar una nova etapa pels voltants de l'Alcúdia. Els primers que feren acte de presència (i també els primers en eixir) foren Julio, Loren i Calafat que, per compromisos socials, farien una ruta més curta que la oficial per arribar més d'hora a casa. Altre que es presentà, però de paisà, fou Doménech, que partí a quatre rodes en lloc d'a dos. Fetes les salutacions, amb baixa temperatura, però ben abrigats i prenent possessió dels solitaris carrers de la vil·la, seguírem amb una fe absoluta al capità Buades en busca de fortes emocions.

Banyats per la suau llum de l'aurora i emparats per un cel clar esguitat de nuvolets desfilàvem entre bancals, de cols en plena producció o de caquis, ja esclarissats i pansits, les fulles dels quals feien d'amortidora estora al nostre pas. Malgrat algun que altre entrebanc en forma de clot al camí, arribàrem al barranc amb el que culmina tradicionalment la nostra trobada, primer per l'autovia de les canyes, després per la carretera de la pedra descarnada, i per últim pel rierol de les pedres soltes. Cada secció amb el seu encant i la seua tècnica necessària per completar-la airosament.

Toni Perales tornà al poble per veure si li podien arreglar els frens en un tres i no res i David començà a tindre problemes amb la cadena, però continuà igual que la resta de companys per la rampeta que porta al corral de Rafel. Continuàrem pel costat del canal, transitant per unes estretes i netes sendes i, fart dels inconvenients que li posava la mecànica, David decidí finalment anar al bar directament per veure si podia allí arreglar tranquil·lament l'avaria. Els demés remàrem amunt i avall per pinades o doblegant el llom per travessar l'ull d'un pont i completàrem a la marxeta la primera part de l'etapa fins a Tous. Entrant al poble ens sorprengué totalment veure de nou al presi, al volant d'una furgona, ben acompanyat per Josep, que havia decidit vindre per fer almenys la tornada fins a casa amb la bici.

L'olor de les xulles ens féu de GPS per arribar al bar (on ja ens esperaven David i Toni) i una vegada acomodats i servits, començàrem l'esmorzar enmig d'un intricat teixit de converses, rialles i somriures entre mos i mos dels suculents entrepans que ens havien preparat. Carajillo per diluir el menjar i colpet per celebrar una nova eixida de la penya. Recollides les bicicletes del seu habilitat aparcament, ens dirigírem cap a la trialera, on alguns ja s'acomiadaren definitivament, desviant-nos per fer unes sendetes que en moltes ocasions encara tenien basses de la pluja de principis de setmana. Ara ja començava a fer basca i la gent es llevava capes de roba durant les pauses repetides per reagrupar esperant als que havien tingut problemes amb la bici, als que els costava pujar més del compte o als que es perdien enmig de la teranyina de sendes per la que ens guiava Buades: per damunt de tot, solidaritat entre cuquets.

Férem una ràpida senda de baixada entre matolls, on algú agafà el camí equivocat i volà pels aires sense més conseqüències. Arribàrem al canal, disposant-nos a realitzar l'última incursió en territori Comanxe, passant pel costat del bike park encara en construcció i tenint encara temps d'una altra cadena trencada, la de Carlos en aquest cas. Una vegada reparada, i com que se'ns havia fet una mica tard, agafàrem la via ràpida cap a casa, mentre en divisàvem l'skyline, no fóra que aquesta tardança repercutira negativament en el bonobici, tan difícil de carregar al llarg de tota la temporada.

by pAit0M@kA

[ Reduir... ]

Un altre esplèndid dissabte per a rodar pels camins en bona companyia. Des d'Alzira ens disposàrem a visitar la població de Simat. Alguns suggeriren que per la carretera arribaríem més prompte, però la proposta no va quallar entre els assistents i realitzàrem la ruta programada. Entre caminals, enfilats i ordenats amb fèrria disciplina riberenca connectàrem amb el camí principal que porta a la Casella, en direcció Est, confrontant la majestuositat de l'emergent astre rei (que per sort no té cap gendre díscol). Transitàvem tranquil·lament quan de sobte, arrimat a un mur a mà dreta ens trobàrem per sorpresa a Pere, que se'ns uní un bon tram fins que desaparegué misteriosament abans d'arribar al bar... esperem que aplegara sa i estalvi de nou a la seua llar.

[ Llegir més...]

Un altre esplèndid dissabte per a rodar pels camins en bona companyia. Des d'Alzira ens disposàrem a visitar la població de Simat. Alguns suggeriren que per la carretera arribaríem més prompte, però la proposta no va quallar entre els assistents i realitzàrem la ruta programada. Entre caminals, enfilats i ordenats amb fèrria disciplina riberenca connectàrem amb el camí principal que porta a la Casella, en direcció Est, confrontant la majestuositat de l'emergent astre rei (que per sort no té cap gendre díscol). Transitàvem tranquil·lament quan de sobte, arrimat a un mur a mà dreta ens trobàrem per sorpresa a Pere, que se'ns uní un bon tram fins que desaparegué misteriosament abans d'arribar al bar... esperem que aplegara sa i estalvi de nou a la seua llar.

Pujàvem amb més parsimònia que en altres ocasions, guiats pel capità Abarca, fet que permetia departir amb joia sobre les temàtiques més diverses i delectar-nos amb l'incessant degoteig de corredores que baixaven ja cap al poble, que Cristophe no deixava d'espaordir amb els seus enèrgics crits d'ànim. A l'entrada del paratge, arribant a l'encreuament de la Garrofera, el presi confessà que havia eixit en condicions deplorables, amb congestió i afonia notables, fent aflorar profunds sentiments de misericòrdia entre els assistents. Al replanell del bar ens reagrupàrem i ens desproveírem de la roba que vint minuts abans, amb la fresca que feia, no ens haguérem llevat ni per dos mil euros (home, per dos mil euros és possible que si, però per vint segurament no... o sí, jo què sé). Costà una mica arrencar de nou però, com a aguerrits bikers que som, tothom començà a remuntar l'empinada pista amb decisió i alegria (bo, alegria igual no tanta enmig de les rampes).

Al recinte dels cérvols ens esperava un bon grup d'animalets ben a prop de la tanca que ens observava ruminant immutablement mentre passava la gran majoria de cuquets sense fer-los ni cas (mostra inequívoca d'indiferència urbanita absoluta) concentrats en l'esforç requerit per pujar fins l'encreuament de l'Ouet. Era un dia especialment transitat per ciclistes, un grup d'Alzira i un altre de Sueca que mai havia passat per ací compartien la mateixa ruta i els camins estaven a vessar de sacrificats esportistes, que busquem principalment superar reptes i proves exposant els nostres cossos i voluntats al màxim patiment possible per demostrar-nos a nosaltres mateixos del que som capaços...(mentida, tots anem només a fartar a l'esmorzar). Gaudíem del paisatge de la vall amb l'urbs de fons, Lucas, solidari i pacient, esperava als que anaven més endarrerits per tal que no es quedaren sols en difícils tràngols i, acabada la pujada, ens deixàrem caure fins al Pla del Barber, passant després per la zona d'ombria i fent grup de nou abans d'iniciar la baixada de la Pedrera.

Descens fulminant sense cap incidència i arribada a Simat a plat gran i potència màxima, com sempre, qui no puga, que s'aguante. Aparcàrem al trinquet, que veié segurament temps millors, dedicat ara a magatzem d'objectes diversos i ens disposàrem a engolir àvidament els entrepans que ens servia el simpàtic cambrer del bar que, per molt que li peguem la vara amb comandes que sempre són urgents: -Porta vi! -Ací falta cacau! -La coca-cola no l'has dut encara!... sempre es mostra de bon humor. Esmorzant, enmig del ball de truites, pernil, botifarres, xoriços i llonganisses, el presi, es prengué un gotet de lleteta amb unes píndoles miraculoses que feren que en eixir de la localitat de la Valldigna recuperara bona part de la seua innata força. A l'exterior del bar, al carrer que han arreglat per a que siga només per a vianants, encara estiguérem xarrant entusiastament una mica al Sol, visitàrem l'antic llavador del poble i finalment mamprenguérem la carretera per davant per tal de tornar cap a casa.

Entràrem en l'antiga via del tren, neta d'esbarzers, fang i basses i arribàrem a l'Hospital de la Barraca on tinguérem un altre feliç i inesperat encontre. Després que Paco (aquesta setmana sí, amb la bici muntanya) decidira tornar per carretera, en una sendeta que habitualment passem per alt, ens trobàrem amb Andreu, Oscar i Vicent que, a un altre ritme, clar està, havien fet una ruta pareguda a la nostra, preparant l'Open que comença dintre de poc i al que faran un magnífic paper. Seguírem per La Barraca d'Aigües Vives (on l'altre Paco també partí pel negre asfalt, apressat) buscant el pas del Llop, la pujada del qual sempre es veu esguitada de trossos de fetge i pulmó de cuquet quan passem. Iván estava trist per haver fet peu en l'última part i admetia entre sanglots que no estava en el seu millor moment.

En lloc de baixar per la trialera com fem habitualment, ens dirigírem cap a Valletes, primer cap avall i després, inevitablement, cap amunt. Rafa, no obstant això, tenia clar que agafaria altres derroters per arribar a casa. Al final del descens, recordàvem l'episodi de la cadira fantasma del rutòmetre que fa un any organitzaren els dos Salves, les ferides del qual encara no s'han guarit per complet. L'última pujada del dia, acabà de rebentar-nos del tot a alguns, però ja quedava poc per ser de nou al punt de partida i afortunadament concloguérem d'una peça aquesta etapa, que no per pròxima, deixa de ser bonica i exigent. Cal celebrar que no hi hagué cap accident remarcable, excepte la pèrdua de la confiança i autoestima d'Octavio, totalment derrotat i enfonsat després d'haver-se deixat passar en l'esprint de l'arribada als cotxes (en realitat l'únic cotxe era el de Vicent). Passàrem un matí molt divertit entre bons companys.

by pAit0M@kA

[ Reduir... ]

Temporada nova, etapa tradicional. Enmig d'una atípica estació hivernal, per la moderació de les temperatures, teníem cita al Toni per passar un matí agradable passejant pel paratge de l'Albufera, en una etapa patrocinada per Julio, Loren i Calafat, bucs insígnia de la flota del Cuc, en la present ocasió transmutats en barques de vela llatina per adequar-se a l'entorn al que ens dirigíem. En aquesta ruta que estrenava l'any, els cuquets, carregats de bons propòsits, ens saludàvem mentre amaneixia amb la il·lusió conscient d'un ritu iniciàtic allunyat de tot misticisme o superstició. Els reis ens portaren el regal de l'assistència de Pere, amb l'alegria consegüent del capità Abarca, amb qui comparteix una especial complicitat.

[ Llegir més...]

Temporada nova, etapa tradicional. Enmig d'una atípica estació hivernal, per la moderació de les temperatures, teníem cita al Toni per passar un matí agradable passejant pel paratge de l'Albufera, en una etapa patrocinada per Julio, Loren i Calafat, bucs insígnia de la flota del Cuc, en la present ocasió transmutats en barques de vela llatina per adequar-se a l'entorn al que ens dirigíem. En aquesta ruta que estrenava l'any, els cuquets, carregats de bons propòsits, ens saludàvem mentre amaneixia amb la il·lusió conscient d'un ritu iniciàtic allunyat de tot misticisme o superstició. Els reis ens portaren el regal de l'assistència de Pere, amb l'alegria consegüent del capità Abarca, amb qui comparteix una especial complicitat.

L'eixida es realitzà des de Sollana, igual que l'any anterior, on també havia acudit per acompanyar-nos Luís. A primera hora calia protegir-se del fred, tot i que no era excessiu i, només eixir, realitzàrem la més dura i complicada pujada de la jornada: els 50 metres del pont per creuar la via del tren. Després d'aquest extenuant esforç, seguírem els ferris raïls un tram i ens endinsàrem en el paisatge albuferenc, entre la Ribera i l'Horta, amb camps llaurats (alguns d'ells negats), preparats per a la collita del present any, i geomètriques plantacions d'hortalisses en perfectes rengleres, que contrastaven amb el magnífic desordre de la nostra agrupació, que no responia a cap altra disciplina que la llibertat de conversar amb qui ens abellia en cada moment.

Passàrem pel port de Catarroja, que no té immensos creuers plens de turistes a pensió completa i buffet lliure, però sí la molt més valuosa senzillesa i humilitat de la cultura i tradició no enverinades encara per la metzina institucional o pecuniària que han desvirtuat i alienat altres de les nostres senyes d'identitat. Anàvem per camins entre sequies (algunes malauradament molt gorrines), casetes i bancals, sortejant tanques i barrancs amb gracioses garses reposant tranquil·lament les seues plomes; i al mateix temps, pel costat de transitades vies vers la capital escortades per catedrals del consum. Podíem així comparar l'aspecte de l'entorn rural tal i com podria haver sigut a principis del segle passat i com ha esdevingut en gran part, devorat per l'asfalt i la cobdícia que continuen amenaçant-lo.

Arribàrem a Pinedo, amb la metròpoli al fons, com un univers estrany al que ens trobàvem, vista des de la passarel·la que permet l'entrada al poble. L'olor de l'anguila ens guiava cap al bar on havíem d'esmorzar. Les bicis aparcades, començà el banquet provist de cacau i olives, creïlles, allipebre i l'entrepà (ofegat amb quantitats industrials d'allioli) acompanyat, per fer-lo passar amb més facilitat, per líquids diversos com vi, cervesa, carajillo i colpet... tot envoltat d'una atmosfera (sense fum, clar està) de joia, bon humor i companyonia que justifica cada eixida de la penya. Quan estàvem a la meitat del refrigeri, aparegué Paco (el de Corbera), que s'havia dormit, però que havia decidit acudir a l'esmorzar encara que fóra amb la bici de carretera, just a temps per celebrar per avançat el 60é aniversari d'un altre Paco (de Guadassuar), amb una salut de ferro, un cor de bou i l'ànim d'un jove en la vintena. Abonat el deute culinari, ens ficàrem en marxa per afrontar la segona part, més lúdica, del recorregut.

Buscàrem la mar, amb un cel clar i un Sol radiant, pel passeig habilitat per als colons urbanites que paradoxalment fugen del ciment, seguint un transitat carril bici vèiem el port i les immenses naus de càrrega de contenidors a l'horitzó. Ens paràrem a un mirador amb una alegria tan desbordant (i escandalosa) que espantàrem als passejants allí presents i comboiàrem a un altre ciclista per a que ens fera una foto a tot el grup. Al poc, un dels moments més esperats, la baixada cap a la platja, per recórrer un tram per damunt de l'arena banyada, amb el recursiu joc de les ones escumoses colpint les rodes i impregnant-nos d'aigua salada, convertint-nos per uns instants en xiquets despreocupats impacients per obtenir noves experiències a cada segon.

Passàrem per les invasives urbanitzacions del Saler, que trenquen les belles dunes, i la pinada plena de caminals que amaga la desembocadura de l'Albufera, fent la transició del mar al petit mar a través del Palmar, on els canals estaven atapeïts de peixos que fugien de la mort per asfíxia a causa de la insalubritat de l'aigua de la llacuna deguda al podriment de la palla de l'arròs. Tornàvem ja pel que semblaven camins flotants sobre les llises aigües del paratge natural, travessant eixams infinits de mosquetes, moltes de les quals ens engolírem sense voler, per davant del cementeri de Sollana i el pas a nivell del ferrocarril. Als cotxes, i cap a casa, per fer-nos, com no, l'última cervesa. Un any més, descobrim que el secret del Cuc no són les magnífiques rutes (que ho són), sinó la qualitat de la gent que hi acudeix.

by pAit0M@kA

[ Reduir... ]